RELACIONS FAMILIARS

Dins un sistema familiar, podem trobar dos tipus de relacions. Les anomenades simètriques i les complementàries. Les relacions simètriques són aquelles que es basen en la igualtat i les relacions complementàries, en la diferència, és dir, on la conducta d’un participant està en una posició superior respecte a l’altre 

A les relacions simètriques existeix el perill de la competència, quan els dos participants tracten d’imposar la seva manera de plantejar la situació per sobre de l’altre. Aquestes situacions condueixen a les escalades simètriques. Un exemple d’escalada el podem observar en una baralla entre germans o en molts conflictes de parella. La situació es pot desbloquejar quan un dels dos accepta la posició de l’altre, respectant-la

A les relacions complementàries, existeix el perill de la complementarietat rígida quan sempre un dels  participants imposa com ha de ser la posició de l’altre. En aquests casos, la situació es podria resoldre deixant de banda la complementarietat per negociar, redefinint temporalment la relació com a simètrica, i recuperant la jerarquia, i per tant la complementarietat, una vegada acabada la negociació. Un exemple d’aquest tipus de relació el podem observar en les disputes entre uns pares i el seu fill adolescent sobre l’hora de tornar a casa. Durant la negociació actuen simètricament, posant-se a un mateix nivell, però una vegada han arribat a un acord el pare o la mare han de tornar a la seva posició superior per fer complir allò pactat. O quan un pare juga amb un nen i competeixen durant el joc però una vegada arriba l’hora de sopar el pare dona per acabat el joc i el fill accepta que s’acaba.

Una complementarietat rígida, que tracta d’imposar la seva posició per damunt de l’altre sense possibilitat de negociar o escoltar la postura de l’altre, podria acabar desencadenant en una escalada simètrica. Per exemple, si el fill adolescent de l’exemple anterior sent que mai se’l té en compte i no pot negociar res, és possible que trenqui la complementarietat actuant la seva impotència i començant a comportar-se dins la família sense respectar la jerarquia i, per tant, buscant una relació simètrica que pot acabar en una escalada de poder.  

Ajudar a les persones i families que venen a teràpia demanant ajuda a identificar quin tipus de relacions mantenen, pot ser una eina útil per a modificar dinàmiques de relació que produeixen cert tipus de patiment

Bibliografia

Sistema de Creencias familiares. Terapia y cambio. Rudi Dallos. Ed. Paidós. 1996

La comunicació dins la família

Tota comunicació depèn del context on es dona i de les persones que hi participen, ja que cadascú interpreta o veu el món segons les seves pròpies creences, valors, expectatives... Així, tot el que es diu és dit per algú, és a dir, des de la seva perspectiva; i, a l’hora, és captat per algú, des de la seva pròpia idiosincràsia.

Rudi Dallos, al llibre “Sistema de creences familiars” (1996: 44-46) resumeix algunes de les propostes que Bateson i Watzlawick, junt amb altres autors, varen desenvolupar a la seva teoria de la comunicació humana, un dels axiomes de la qual era que és impossible no comunicar. Tota acció dirigida als altres es converteix en comunicació. Per exemple, imaginem una situació en la que un pare/mare arriba a casa al vespre, cansat/da i enrabiat/da per haver tingut problemes a la feina i seu al sofà. Davant del reclam del fill que vol la seva atenció, el pare/mare té diverses opcions de comunicació, que podrien ser: o bé acceptar la comunicació i atendre al seu fill, deixant de banda els problemes a la feina; o bé, rebutjar la comunicació dient-li que ara no vol parlar; o bé desqualificar la comunicació dient alguna frase com que  no té temps per aquestes coses; o, fins i tot, pot fingir o utilitzar un sintoma dient, per exemple, que li fa mal el cap per evitar la trobada.

Així veiem que, qualsevol acció que decideixi fer, dirigida al fill/lla, serà una comunicació cap a ell/a.  Sovint, a les famílies, trobem dinàmiques de comunicació, instaurades des de fa temps, que els dificulten un clima de confiança. Fins i tot, l’elecció d’un símptoma (cansament, mal de cap, dolor...) pot ser una comunicació constant d’un membre de la família als altres, instaurat sense ser-ne, cap d’ells, conscients. També els símptomes comuniquen estats d’ànims o necessitats.

D’altra banda, destacar que en qualsevol comunicació hi ha una part  de contingut  (allò que es vol comunicar) i una, relacional (com es comunica).  Els aspectes relacionals sovint venen determinats per la comunicació no verbal i per aspectes que indiquen quin tipus de missatge es pretèn enviar.  Per obtenir una comunicació coherent, cal evitar incongruències entre els dos aspectes. Per exemple, imaginem una altra situació: un pare o una mare que li diu a seu fill “t’estic escoltant” mentre no aparta la mirada de la tele, o mentre està ocupat/da fent una altra cosa. En aquesta situació, l’adult està enviant un doble missatge, ja que verbalment li diu una cosa, però relacionalment li diu una altra. Qui rep aquest tipus de missatge, pot no saber a quin dels dos aspectes fer cas, si al verbal “estic escoltant” o al relacional, que podria ser “estic fent una altra cosa més important” .

El problema d’aquest tipus de comunicació no ve donat per un cas aïllat, sinó pel risc de que es converteixi en la forma de comunicar-se en el dia a dia; en un estil de comunicació on s’enviin, o es rebin, constantment, missatges contradictoris.

La dificultat d’entomar aquests missatges contradictoris recau en que el receptor pot sentir-se malament, faci el que faci. Si atenem a l’exemple anterior, l’adolescent que esculli fer el que ell vulgui, assumirà el risc d’estar fent allò que a nivell relacional a entès que els pares no volen que faci, però si decideix no fer-ho, haurà d’assumir que el límit se l’està imposant ell mateix, ja que no li han posat clarament des de la jerarquia. Aquests missatges de doble vincle, deixen sentiments de confusió i ràbia en les persones que els reben, no només en les famílies, sinó  també en les relacions de parella, laborals, etc. ja que són missatges paradoxals.

Promoure una bona comunicació, en definitiva, implica mostrar interès  per conèixer la visió de l’altre, escoltar les seves explicacions, queixes, preocupacions, etc. i fer-se ressó de les seves emocions, tant com de les pròpies.

Bibliografia

-       Sistema de Creencias familiares. Terapia y cambio. Rudi Dallos. Ed. Paidós. 1996

-       Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. P. Watzlawick, J.H weakland, R. Fisch, Ed. Herder, 1976.

La mediación, una herramienta orientada al acuerdo

Desde principios de 2013 el Centro de Terapia Cognitiva dispone de un servicio de Mediación gracias a la incorporación de un nuevo miembro en su equipo: Cinta Mulet Sánchez. Cinta es psicóloga y psicoterapeuta y cuenta con el Máster en Mediación Familiar, Comunitaria y Mercantil por el Colegio Oficial de Abogados de Cataluña. 

La Mediación es un espacio para la resolución de conflictos y la restauración de las relaciones entre las personas. Sus ámbitos de aplicación son: el familiar, el comunitario, el mercantil y el judicial.

A través de la intervención de uno o más terceros neutrales e imparciales, y de manera totalmente confidencial y voluntaria, por medio de técnicas para establecer una comunicación respetuosa y fluida, el espacio de Mediación ofrece a las personas la posibilidad de hablar, ser escuchadas, exponer sus necesidades y llegar a acuerdos tomados por ellas mismas.

En cuanto al contexto familiar, puede ser apropiado recurrir a Mediación en los siguientes casos:

En caso de separación, cuando los cónyuges se plantean resolver de manera consensuada de qué manera se relacionarán los diferentes miembros de la familia, quién y cómo se hará cargo de las diferentes responsabilidades, cómo se distribuirán los bienes materiales y las obligaciones económicas, en función de las características de cada caso.

En el caso de relaciones disfuncionales, tanto si es a nivel intergeneracional, es decir, entre padres e hijos, como cuando la relación entre hermanos se ha deteriorado; así mismo, puede ser apropiada en casos de disputas por herencias.

En el ámbito comunitario puede resultar útil para resolver conflictos o disputas entre vecinos.

En el área mercantil se aplica, por ejemplo, para elaborar planes de sucesión en empresas familiares, o para resolver conflictos entre empresas, entre socios, entre departamentos..., ahorrando tiempo y costes de los procedimientos judiciales.

En ocasiones se utiliza también en conflictos o disputas judicializados, bien por mandato del juez, bien a propuesta de una de las partes, para permitir llegar a acuerdos propios sobre las cuestiones en disputa, ya que no siempre las partes están dispuestas a seguir las soluciones impuestas por un tercero, en este caso un juez.