Tota comunicació depèn del
context on es dona i de les persones que hi participen, ja que cadascú
interpreta o veu el món segons les seves pròpies creences, valors,
expectatives... Així, tot el que es diu és dit per algú, és a dir, des de la seva
perspectiva; i, a l’hora, és captat per algú, des de la seva pròpia idiosincràsia.
Rudi Dallos, al llibre “Sistema de
creences familiars” (1996: 44-46) resumeix algunes de les propostes que Bateson
i Watzlawick, junt amb altres autors, varen desenvolupar a la seva teoria de la
comunicació humana, un dels axiomes de la qual era que és impossible no comunicar. Tota acció dirigida als altres es
converteix en comunicació. Per exemple, imaginem una situació en la que un pare/mare
arriba a casa al vespre, cansat/da i enrabiat/da per haver tingut problemes a
la feina i seu al sofà. Davant del reclam del fill que vol la seva atenció, el
pare/mare té diverses opcions de comunicació, que podrien ser: o bé acceptar la
comunicació i atendre al seu fill, deixant de banda els problemes a la feina; o
bé, rebutjar la comunicació dient-li que ara no vol parlar; o bé desqualificar
la comunicació dient alguna frase com que no té temps per aquestes coses; o, fins i tot,
pot fingir o utilitzar un sintoma dient, per exemple, que li fa mal el cap per
evitar la trobada.
Així veiem que, qualsevol acció que
decideixi fer, dirigida al fill/lla, serà una comunicació cap a ell/a. Sovint, a les famílies, trobem dinàmiques de
comunicació, instaurades des de fa temps, que els dificulten un clima de
confiança. Fins i tot, l’elecció d’un símptoma (cansament, mal de cap,
dolor...) pot ser una comunicació constant d’un membre de la família als
altres, instaurat sense ser-ne, cap d’ells, conscients. També els símptomes
comuniquen estats d’ànims o necessitats.
D’altra banda, destacar que en
qualsevol comunicació hi ha una part de
contingut (allò que es vol
comunicar) i una, relacional (com es comunica).
Els aspectes relacionals sovint venen determinats per la comunicació no
verbal i per aspectes que indiquen quin tipus de missatge es pretèn enviar. Per obtenir una comunicació coherent, cal
evitar incongruències entre els dos aspectes. Per exemple, imaginem una altra
situació: un pare o una mare que li diu a seu fill “t’estic escoltant” mentre
no aparta la mirada de la tele, o mentre està ocupat/da fent una altra cosa. En
aquesta situació, l’adult està enviant un doble missatge, ja que verbalment li
diu una cosa, però relacionalment li diu una altra. Qui rep aquest tipus de
missatge, pot no saber a quin dels dos aspectes fer cas, si al verbal “estic
escoltant” o al relacional, que podria ser “estic fent una altra cosa més
important” .
El problema d’aquest tipus de
comunicació no ve donat per un cas aïllat, sinó pel risc de que es converteixi
en la forma de comunicar-se en el dia a dia; en un estil de comunicació on s’enviin,
o es rebin, constantment, missatges contradictoris.
La dificultat d’entomar aquests
missatges contradictoris recau en que el receptor pot sentir-se malament, faci
el que faci. Si atenem a l’exemple anterior, l’adolescent que esculli fer el
que ell vulgui, assumirà el risc d’estar fent allò que a nivell relacional a
entès que els pares no volen que faci, però si decideix no fer-ho, haurà
d’assumir que el límit se l’està imposant ell mateix, ja que no li han posat
clarament des de la jerarquia. Aquests
missatges de doble vincle, deixen sentiments de confusió i ràbia en les
persones que els reben, no només en les famílies, sinó també en les relacions de parella, laborals,
etc. ja que són missatges paradoxals.
Promoure una
bona comunicació, en definitiva, implica mostrar interès per conèixer la visió de l’altre, escoltar
les seves explicacions, queixes, preocupacions, etc. i fer-se ressó de les
seves emocions, tant com de les pròpies.
Bibliografia
-
Sistema de
Creencias familiares. Terapia y cambio. Rudi Dallos. Ed.
Paidós. 1996
-
Cambio. Formación y solución de los problemas
humanos. P. Watzlawick, J.H weakland, R. Fisch, Ed. Herder, 1976.
No hay comentarios:
Publicar un comentario