ESTE BLOG TERMINA AQUÍ Y SIGUE EN UN NUEVO ENLACE: ENTRA Y VISITALO
.............................................................................................................................................................

..............................................................................................

...........................................................





viernes, 7 de febrero de 2014

La comunicació dins la família

Tota comunicació depèn del context on es dona i de les persones que hi participen, ja que cadascú interpreta o veu el món segons les seves pròpies creences, valors, expectatives... Així, tot el que es diu és dit per algú, és a dir, des de la seva perspectiva; i, a l’hora, és captat per algú, des de la seva pròpia idiosincràsia.


Rudi Dallos, al llibre “Sistema de creences familiars” (1996: 44-46) resumeix algunes de les propostes que Bateson i Watzlawick, junt amb altres autors, varen desenvolupar a la seva teoria de la comunicació humana, un dels axiomes de la qual era que és impossible no comunicar. Tota acció dirigida als altres es converteix en comunicació. Per exemple, imaginem una situació en la que un pare/mare arriba a casa al vespre, cansat/da i enrabiat/da per haver tingut problemes a la feina i seu al sofà. Davant del reclam del fill que vol la seva atenció, el pare/mare té diverses opcions de comunicació, que podrien ser: o bé acceptar la comunicació i atendre al seu fill, deixant de banda els problemes a la feina; o bé, rebutjar la comunicació dient-li que ara no vol parlar; o bé desqualificar la comunicació dient alguna frase com que  no té temps per aquestes coses; o, fins i tot, pot fingir o utilitzar un sintoma dient, per exemple, que li fa mal el cap per evitar la trobada.

Així veiem que, qualsevol acció que decideixi fer, dirigida al fill/lla, serà una comunicació cap a ell/a.  Sovint, a les famílies, trobem dinàmiques de comunicació, instaurades des de fa temps, que els dificulten un clima de confiança. Fins i tot, l’elecció d’un símptoma (cansament, mal de cap, dolor...) pot ser una comunicació constant d’un membre de la família als altres, instaurat sense ser-ne, cap d’ells, conscients. També els símptomes comuniquen estats d’ànims o necessitats.

D’altra banda, destacar que en qualsevol comunicació hi ha una part  de contingut  (allò que es vol comunicar) i una, relacional (com es comunica).  Els aspectes relacionals sovint venen determinats per la comunicació no verbal i per aspectes que indiquen quin tipus de missatge es pretèn enviar.  Per obtenir una comunicació coherent, cal evitar incongruències entre els dos aspectes. Per exemple, imaginem una altra situació: un pare o una mare que li diu a seu fill “t’estic escoltant” mentre no aparta la mirada de la tele, o mentre està ocupat/da fent una altra cosa. En aquesta situació, l’adult està enviant un doble missatge, ja que verbalment li diu una cosa, però relacionalment li diu una altra. Qui rep aquest tipus de missatge, pot no saber a quin dels dos aspectes fer cas, si al verbal “estic escoltant” o al relacional, que podria ser “estic fent una altra cosa més important” .
El problema d’aquest tipus de comunicació no ve donat per un cas aïllat, sinó pel risc de que es converteixi en la forma de comunicar-se en el dia a dia; en un estil de comunicació on s’enviin, o es rebin, constantment, missatges contradictoris.

La dificultat d’entomar aquests missatges contradictoris recau en que el receptor pot sentir-se malament, faci el que faci. Si atenem a l’exemple anterior, l’adolescent que esculli fer el que ell vulgui, assumirà el risc d’estar fent allò que a nivell relacional a entès que els pares no volen que faci, però si decideix no fer-ho, haurà d’assumir que el límit se l’està imposant ell mateix, ja que no li han posat clarament des de la jerarquia. Aquests missatges de doble vincle, deixen sentiments de confusió i ràbia en les persones que els reben, no només en les famílies, sinó  també en les relacions de parella, laborals, etc. ja que són missatges paradoxals.

Promoure una bona comunicació, en definitiva, implica mostrar interès  per conèixer la visió de l’altre, escoltar les seves explicacions, queixes, preocupacions, etc. i fer-se ressó de les seves emocions, tant com de les pròpies.


Bibliografia
-       Sistema de Creencias familiares. Terapia y cambio. Rudi Dallos. Ed. Paidós. 1996

-       Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. P. Watzlawick, J.H weakland, R. Fisch, Ed. Herder, 1976.

No hay comentarios:

Publicar un comentario